Coneix-la en només 6 minuts.
Es considera com a molt versemblant que l’origen de la barretina estigui en el cofat de forma cònica utilitzat pels antics pobles de l’Àsia Menor, més concretament a Frígia, regió d’influència grega a l’actual Turquia.
Entenem per barretina el barret en forma de bossa amb final semicircular destinat a cobrir el cap. La mida i el color són variables segons els llocs i els temps. És feta de punt d’agulla molt espès o de teixit del tipus qualificat de piteu o de màrrega, folrada o no, i de vegades amb gira i amb borla.
L’ús de la barretina fou general a tots els ports mediterranis. Als baixos relleus relatius a les victòries de Ramsès I (1430-1380 A.C.), esclaus i presoners porten la barretina de la marineria mediterrània.
Monedes trobades a la necròpolis fenícia de Màlaga porten figures amb la gorra frígia.
Probablement
la barretina fou introduïda a Catalunya abans de la colonització
grega, concretament de mans dels fenicis, però molt possiblement
foren els grecs que amb la colonització de la costa empordanesa,
i des d’allí, seguint el curs del riu Fluvià, anirien
introduint-la cap a les valls pirinenques fins a expansionar-la arreu
de Catalunya.
No deixa de ser curiós que el principal centre
productor de barretines hagi estat precisament Olot, situat a la
vall alta del Fluvià.
Els romans donaven a la gorra frígia el nom de pileus, denominació que era aplicada a d’altres barrets i cofadures. Aquí també s’havia donat a la barretina el nom de pilotxa, mot despectiu que es donava quan el teixit resultava pilós. Encara avui a Sardenya s’anomena piluja o barreta a la barretina.
Els romans van establir el costum de donar la gorra frígia als esclaus quan se’ls alliberava i es va convertir en símbol de llibertat. Molt posteriorment i per aquest motiu, seria adoptada pels lluitadors de la Revolució Francesa.
El primer document gràfic conegut de la barretina és del cartògraf mallorquí Jafuda Cresques, jueu convers que adoptà el nom cristià de Joan Ribes. Es tracta d’una carta de navegació amb la barca del patró Jaume Ferrer, a on els tripulants porten barretina (1375-1377).
Al retaule gòtic de la Coronació de Sant Pere (1411), del pintor Lluís Borrassà, a l’església de Sant Pere de Terrassa, hi figuren pescadors cofats inequívocament de barretines. Del mateix autor hi ha el retaule del Calvari de l’altar de Santa Clara a Vic a on hi ha la figura d’un jueu amb barretina que li cau endarrera.
Ferran I (1380-1416) va dictar lleis obligant als jueus a portar una mena de barretina. Val a dir que aleshores, al regne d’Aragó, només quedaven jueus a Mallorca i pot ésser per aquest motiu que no existeixen vestigis d’aquesta penyora a l’illa, car, possiblement els mallorquins van deixar d’utilitzar-la per no ésser confosos per jueus. En canvi, sí era utilitzada a Menorca i Eivissa.
La cita documental més antiga de la barretina -més o menys tal i com avui la coneixem- es refereix a unes festes de la Reina del Catai, una mena de carnestoltes celebrat al Born l’any 1647, al qual hi aparegué un personatge amb barretina de traginer.
La barretina era generalment de confecció
domèstica a punt de mitja, i va anar adoptant diverses formes
i colors al llarg de la història i en funció de la professió,
estatus social i condició civil de llur portador.
Just abans de la Guerra Civil, la barretina era a Barcelona ciutat distintiu
de camàlics i moços de corda.
Als anys cinquanta del segle XX encara a Les Guilleries la
barretina musca era signe de senyor o d’amo, i la
roja, de servent o de moço. Es coneixen, doncs, diferents
varietats de barretines: les llargues -de fins a
nou pams-, usades als Pallars i al Ripollès a les darreries
del S.XIX i començaments del segle passat; o les barretines més
curtes, que atorgaven una elegància més senzilla, vermelles
i pròpies de la zona costanera i que al pla de Barcelona perdien
la rojor més intensa pròpia de les contrades de tramuntana,
per adoptar un color roig morat que hom anomenava barretina
brisa, i que tenia una llargada de tres pams aproximadament. Era
comuna a la Barcelona del S.XIX. Terra endins s’escurçava
fins als dos pams.
Els
homes de més edat la solien portar morada
als Pallars (Gorra Musca), i es reservava
per a festes i cerimònies, mentre que els més joves la duien
vermella (Gorra Roia); l’una i l’altra
graciosament plegades damunt del front, o de costat, segons l’edat
i el gust de cadascú, doncs la manera de portar-la gairebé
sempre caracteritzava els trets psicològics de l’individu
que la portava.
A la Garrotxa i a la Vall de Camprodon la barretina morada es reservava
per guardar dol, i la vermella -a la Garrotxa- era sinònim de pagès
pobre, mentre que la musca o lila la portaven els de casa rica.
A la Ribagorça eren comunes la barretina musca –tenyida-
o la parda –del color natural de la llana.
La barretina era pròpia de mariners, pescadors i peixaters, camàlics,
carreters, bovers de camp, camperols, treballadors del bosc, mestres d’obres,
etc.
En molts d’aquests oficis la barretina requeria ser llarga, de les
anomenades de tres quartans, que a part de protegir del fred, oberta en
tota la seva extensió, la barretina servia
per a protegir el clatell, l’espatlla, l’esquena o el propi
cap, segons el cas, quan calia estibar les feixugues càrregues
en un temps en què no hi havia d’altres mitjans per a traginar-les.
Això
no obstant, les diferents varietats de barretines han conviscut per diverses
raons al llarg del temps. Hi ha documentat l’ús de la barretina
llarga, molt llarga i morada, plegada plana a la Barcelona del 1854. També
barretines llargues a la mateixa ciutat que finien amb borleta al capdavall
(any 1820).
A la vall de Benasc empraven una varietat de barretina anomenada “gorra
larga” d’elaboració domèstica, amb fil de llana
dels ramats propis i de color bruna (negre natural) o tenyida de musc
(lilat fosc), per a ús diari, alternant-la amb el capell (barret)
negre d’amples ales, que lluïen en les festes i cerimònies.
A les terres gironines, al S. XIX la barretina d’ús habitual
era llarga i vermella.
Al S.XVIII a Eivissa era comuna la barretina amb borleta al cim.
A les Terres de Ponent l’any 1840 es coneix que a Guissona es portaven
barretines morades i llargues, de forma arrodonida i penjant vers un costat
o endarrere. A Lleida ciutat, el mateix any, tenim documentat un casament
a on el nuvi portava barretina morada, no molt gran i plegada cap endavant,
com les que es portaven a Tarragona a les darreries del S. XVIII.
La barretina curta, més moderna, el jovent
la solia portar en forma de cresta, mentre que els més amants
de la rauxa la portaven en forma de niu.
L’ús de la barretina era general a tot Catalunya als S.XVIII i XIX, i va desaparèixer del nostre paisatge rural i valls pirinenques durant la primera meitat del segle passat, llevat d’alguns indrets –els que menys- a on ho va fer durant la segona meitat del segle XX.
La barretina, avui, podem afirmar que és encara viva malgrat haver quedat, en bona mesura, relegada a un paper testimonial i folklòric. Així doncs avui és usada per galejadors i trabucaires, a les caramelles, als tres tombs, pastorets i pessebres vivents –sense oblidar el tió de Nadal-, colles de sardanes, geganters, pelegrinatges, manifestacions reivindicatives diverses, manifestacions esportives i, com no, les espontànies sortides als camps de futbol.
La Confraria Barretinaire promou l’ús cívic de la barretina a d’altres activitats més quotidianes com són les sortides amb bicicleta que setmanalment organitzem per Barcelona, o les caminades populars –generalment de muntanya- en què hi participem. Així com en d’altres esdeveniments de caire cultural i lúdics. Sempre amb el “Fair Play” que ens caracteritza i buscant la complicitat de la gent i sobretot la normalització d’un fet que a ningú ha d’estranyar; que a Catalunya hi hagi gent que porti barretina.
La nostra modesta aportació al món de la barretina ens permet garantir un futur a aquesta penyora tan nostra que ha esdevingut al llarg de la història un símbol que hom identifica amb Catalunya. És potser el símbol més simpàtic i senzill de tots els que tenim, i és per això que la Confraria el promou i en demana un ús cívic, respectuós i responsable.